Els orígens…

Era un matí de tardor; era un passeig pel bosc; era un terra cobert de fulles de colors vius; era notar que els meus peus flotaven com en una dansa de cotó… Hi havia pins centenaris, verns, freixes, aurons; els meus ulls se’n van anar cap a una imponent alzina bifurcada, testimoni impassible del pas del temps; i la meva oïda va seguir el xiscle colpidor de l’àliga, silueta poderosa a contrallum.

Sabeu el què vull dir? Era un d’aquells moments on busques escoltar la teva veu enmig d’un silenci; un silenci que es fa tan present, que et fa companyia…

Inesperadament, com per una escletxa, se’m va escolar una pregunta: com s’ho fan aquests éssers vius per sobreviure durant tant temps? Sí, ja sé que els biòlegs tenen una resposta lògica: una combinació de nutrients del sòl, aigua i sol.

Però la pregunta anava més enllà: quina voluntat fa que vulguin créixer i perdurar? Pot ser el simple compliment de les lleis infal·libles de la natura? O hi ha alguna cosa més?

Vaig buscar resposta durant 112 dies i 4 nits, i res… Davant d’això vaig deixar la qüestió al calaix de les preguntes sense resposta…

Un temps després, durant un altre llarg passeig pel bosc, vaig sentir durant tot el trajecte una inquietud indefinida: en un moment, com si obeís a una voluntat major, em vaig estirar al terra sense poder pensar en res. Sols tenia com a guia els meus 5 sentits i em vaig abandonar a l’univers de les sensacions: l’aire es va fer lleuger, la llum entrava a raig, al meu olfacte arribaven les olors delicades de la mucositat dels bolets, la meva oïda percebia el soroll d’una eruga, però el que vaig sentir més intensament al llarg de tota la meva pell va ser una revelació… que ara compartiré amb vosaltres, amb els qui heu arribat fins aquí…

Sentia que pels meus braços s’anaven entrellaçant dolçament finíssimes arrels, que per les meves cames anava lliscant saba, que el meu cos s’anava aplanant tant al terra que formava part d’ell; per tot el meu sistema nerviós, arteries, vasos i òrgans fluïen uns impulsos regulars com petits rampells… Em vaig quedar immòbil. Per un moment molt breu vaig estar en sintonia amb el bosc, integrada amb tots els seus éssers i dins el seu sistema de comunicació a través de l’aire i del subsòl, i aquest mar de sensacions em va portar la resposta que tant havia buscat…

Benestar!

Aquell dia vaig comprendre que arbres, flors, i tots els organismes de la natura creen al seu voltant un entorn de benestar per perpetuar la vida. Al dia següent vaig iniciar el meu camí d’aprenentatge del Ioga, una ciència mil·lenària per desvetllar la nostra salut i crear el benestar.